L’encontre de les arts. Un joc infantil?
La darrera setmana tinguí el plaer de participar, junt al poegrafista valencià Josep Enric Grau, en la primera edició del Jazz & Arts Meeting. Una inciativa que, organitzada pel col·lectiu de músics independents liderat pel saxofonista Francisco A. Blanco «Latino», Sedajazz, estigué emmarcada en el Festival Internacional de Jazz Panorama de Torrent 2007.
La proposta no podia ser més atractiva per als artistes que pensem en l’art sense etiquetes ni fronteres i per als que pensem l’art com una continuïtat de la vida i a l’inrevés.
Ja fa unes quantes dècades, el compositor i pedagog canadenc R. Murray Schafer va dir que «per a un noi de cinc anys, la vida és art i l’art és vida». I, en efecte, aquesta primera etapa de la vida, abans d’accedir a l’ensenyament reglat, uniformitzador i que segrega les matèries i disciplines en departaments estancs, castrant així l’imaginació multiformal i multiexpressiva, és quan els éssers humans gaudeixen amb plenitud del sensorium: la suma de la percepció d’un organisme. La «percepció global», concepte encunyat pel visionari comunicòleg nordamericà Marshall McLuhan, on conflueixen temps i espai en una única i inseparable dimensió i la mescla entre les impressions de sentits diferents provoca inevitablement experiències sinestètiques. Diuen els neuròlegs que els nadons perceben el món de forma sinestètica, perquè els seus cervells no estan completament desenvolupats i al crèixer, la percepció dels sentits es separa. O els separen?
També és cert que quan R. Murray Schafer va dir el que va dir sobre la línia prima que separa l’art de la vida («l’art és saber d’allò que no s’ens revela fàcilment quan encarnem el món de la vida», diu Magalí Pastorino), l’artista Jean Dubuffet ja havia constatat la mort de l’art unes dècades abans i el compositor o organitzador de so John Cage va afirmar que «l’art és una espècie d’estació experimental en la qual posem a prova la vida» i que «la tasca essencial de l’artista radica en la vida quotidiana».
Jazz & Arts Meeting va incidir precisament en açò: en cercar noves formes d’art total, tot i que algunes de les propostes manifestades durant el festival no passaren de conformar «sandwiches» de diverses capes expressives, formes d’art o simplement tècniques i estilismes. Tal vegada, no es tracta de juntar o amuntegar discursos o llenguatges artístics diferents sense més trellat que el sol fet de compartir un mateix escenari o horari d’intervenció. Tal vegada, el fet de considerar-les formes diferents de fer art ja siga un obstacle insalvable per tal de cercar i aconseguir un sol discurs artístic.
El secret de la conjuminació de llenguatges o formes d’art es troba en la recuperació de la espontaneitat infantil de veure el món com un tot indivisible amb el qual interactuar. Els més menuts no es plantegen si saben o no pintar, parlar i contar una història, cantar i fer ritmes o dramatitzar un text improvisat. Ho fan, perquè per a ells viure i fer art és el mateix.
Bueno, bueno…ya hay mucha literatura al respecto. ¿Porqué no organizas un seminario?