Josep Lluís Galiana

Corrien els primers anys vuitanta o eren finals dels setanta. Ja no recorde quan entrí a formar part com alumne de les classes de solfeig i teoria de la música sota el seu magisteri en aquelles entranyables i envellides aules del Conservatori Superior de Música de València en la plaça Sant Esteve. Matilde Salvador (Castelló, 1918-València, 2007) impartia des del piano, com quasi sempre, la seua manera d’entendre l’art dels sons i de la vida. «Tens que obrir les orelles i escoltar la música; deixar-te envair pels sons», deia als seus alumnes de totes les edats i condicions.

Coneguda en el món acadèmic per diversos sobrenoms, a qual de tots més injust i immerescut, la compositora docent i l’artista compromesa amb el seu temps mostrava sense concesions la vertadera dimensió de la seua enrotlladora i coratjosa personalitat. Tot en ella era sinceritat —«sense pèls en la llengua»— i claredat. En la seua música, també.
Filla, neboda, germana, esposa, mare i àvia de músics, Salvador dedicà la seua llarga vida a la creació musical, al seu ensenyament (si és que la música pot ser ensenyada, com diria Manuel de Falla) y a la plàstica, la seua altra gran pasió. Però, sobretot, a viure artísticament. Les línies cisellades, sense massa adornaments i virtuosismes de façana i distracció, i de gran vol melòdic de les seues cançons són el testimoni palpable del seu gust per la música senzilla, però efectiva. La seua música era mediterrània, com li agradava dir. Lluminosa, fresca i sòlidament construïda sobre harmonies plenes i cromàticamente ben definides.

Amant de la veu com l’instrument més perfecte de tots els que en tenim al nostre abast, Matilde Salvador li va dedicar pràcticament tot el seu gran catàleg integrat per vora 300 partitures, entre cançons, òperes, cantates, obres corales, música escènica i per a ballet. Des del seu magisteri no tant sols va formar bons i nombrosos músics hui convertits en bons professionals, sinò que va recolçar i enllumenar de manera decisiva la carrera artística de molts cantants hui als escenaris de mig món.
Des de finals dels anys trenta fins ara, la compositora d’Endechas y cantares de Sepharad, va construir de manera incansable i pertinaç en les seus diversos fronts creatius i professionals, un imaginari únic i personal.

Ja fa uns mesos que trobàvem a mancar la seua presència, la seua figura i la seua ment àgil, les seus paraules farcides de seny. Què estrany era no veure a Matilde en els concerts, en les inauguracions, en les presentacions o en les celebracions socials i culturals a la ciutat de València. Ens va acompanyar en moltes vetlades musicals i altres esdeveniments culturals al Club Diario Levante, malgrat la llunyania en la que es troba. Ella no fallava mai a res. L’autora de La filla del rei barbut fou una gran i compromesa activista.
Fins aviat, Matilde.