Zequi Castellano entrevista a Josep Lluís Galiana en El Punt Avui

JOSEP LLUÍS GALIANA

SAXOFONISTA, COMPOSITOR I MUSICÒLEG

“S’ha de potenciar els nous creadors per sobre la cinquena simfonia”

El saxofonista, compositor i musicòleg valencià se situa clarament i de forma destacada dins l’escena europea de la lliure improvisació, la creació electroacústica i “l’avant-garde jazz”

20151029.Bernaola (Vitoria) 1bis

“Aquest cap de setmana s’ha publicat una entrevista molt interessant amb el saxofonista, compositor i musicòleg Josep Lluís Galiana que estic segur que et resultarà molt agradable de llegir i de compartir” Ezequiel Castellano per a El Punt Avui.

Les seues creacions han estat estrenades i interpretades en importants festivals internacionals de França, Grècia, Itàlia, Polònia, Suècia, Estats Units d’Amèrica del Nord, Xina, Brasil, Argentina, Mèxic, Equador, Cuba i el conjunt de l’Estat espanyol.

Com ets capaç de transitar entre la cultura i la música amb tanta facilitat?
Bé, jo trobe que tot és el mateix, música és cultura i cultura és música. Pensa que la música és un eix transversal que ho inunda tot i que ho interpreta tot. Està dins la poesia, la literatura en el seu conjunt, en la dansa, en el moviment, en les arts visuals, està al cinema,… tot és cultura i principalment la música la trobem pertot arreu. És per això que resulta tan fàcil transitar d’un cantó a l’altre.
Influeix amb el què fas, la realitat que t’envolta?
I tant… tot el que ens envolta té influència per a les persones i més encara per a un improvisador com jo que, quan puja a l’escenari, no té un paper al davant i es veu obligat en cada concert a interpretar-se a si mateix en un moment donat, dins un espai determinat i amb un públic concret. És per això, que sempre compte amb totes les pulsacions dels presents, amb l’objectiu de crear a cada instant una obra quotidiana, molt vital, molt energètica, amb un component d’organitzitat molt evident.
És el poble valencià un país musicalment culte?
Podria dir que sí, però ha de confirmar que sóc bastant crític i he d’afegir que encara necessitem molt més. S’ha de sumar a això que, dissortadament, amb els governs tan ultraconservadors que hem hagut de patir el poble valencià, hem fet passos enrere. Necessitem un impuls que supose pensar amb els creadors actuals, amb la gent que fa viure la música, més que no haver d’escoltar la cinquena simfonia dues o tres vegades a l’any. Però sense que això signifique que s’haja de desterrar la música de repertori, s’ha de cercar una proporcionalitat necessària per impulsar i difondre la nostra música contemporània i actual, d’autor, experimental, de fusió, aquella que explora nous territoris sonors. De no fer-ho així, assistirem a l’envelliment de la població que sols escolta música de repertori i els palaus de la música es buidaran sense remei, cosa que no passa a Europa. El públic s’ha de sentir identificat amb la música que es programa.
És el teu treball una proposta coral?
Sense lloc a dubte. La improvisació lliure, és una música de participació, una música col·lectiva. No podem pensar amb la música improvisada si no ho fem des de la hiperactivitat. És aquesta, una música d’autoria col·lectiva, encara que efímera, en el cas que no s’enregistre. Tot i això, la música, a excepció de les interpretacions solistes, sempre esdevé una composició coral.
L’escola atén la formació musical de la societat?
Sincerament, pense que no. Trobe que tenim un problema greu que comença per una legislació que no s’ajusta a la realitat, que deixa la música i les expressions artístiques cada vegada més a la part de fora de l’àmbit educatiu, malgrat que aquest sistema incorpora altres matèries que, com en el cas de la religió, hauria d’estar en l’àmbit privat que no en l’escolar. Els nous governants han de tornar a valorar el que és i el que suposa la música, les arts plàstiques i les arts escèniques per al desenvolupament de les persones. No podem deixar la nova llei d’educació tal i com l’han deixada ara, d’esquena a la creació i a la reflexió de qualsevol mena. Amb aquesta actitud, ens carreguem el futur de les pròximes generacions.
Un país sense músics és un país trist?
Resulta inconcebible un país sense músics i sense música. Pensa que per a Confuci, per conèixer l’autèntic tarannà d’un país s’havia d’escoltar la seua música. Amb la música fem la diagnosi d’un país. La música diu moltes coses de la col·lectivitat i de cada individualitat en concret.

Recopilació d’escrits musicals

Una de les darreres publicacions realitzades per Galiana, recull els innumerables esdeveniments artístics en què van participar centenars dar’tistes, compositors, intèrprets, músics, ballarins, actors, fotògrafs, professors, productors, enginyers, periodistes, tècnics… que van fer possible tantes activitats durant els dos decennis existents entre 1992 i el 2012.

El llibre «La emoción sonora» no és un tractat d’història, ni pretén sentar càtedra sobre qüestions teòriques. Es tracta d’una selecció d’escrits musicals que parlen d’una sèrie d’esdeveniments musicals, descriuen situacions sonores concretes i reflexions sobre determinats fets artístics.

La major part d’allò publicat, són crítiques, entrevistes, ressenyes i articles publicats al llarg de les dues últimes dècades, però també es poden trobar notes a discos i a programes de concerts, així com alguna conferència o treball d’investigació publicats als mitjans de comunicació valencians.

Podríem dir que Galiana té com a objectius amb aquest volum recopilatori, recuperar de l’hemeroteca i del seu arxiu personal, una antologia de textos que aborden infinitat de propostes artístiques d’inqüestionable contemporaneïtat.

About Gali

saxophonist ~ improviser ~ writer ~ editor